Imprimeix
Categoria: Un peu per aquesta foto
Vist: 654
CELISTRE, Una Cala Rajada en blanc i negre. El llibre de Jaume Fuster que es presenta diumenge dia 14 de juliol a les 20h a les àncores del passeig de Cala Gat.

"En encetar l’escriptura d’aquest capítol tenc davant meu una postal antiga, tan antiga com jo, de la platgeta petita, al costat de ca nostra.
A deu passes de la vorera, un bot al rem carregat d’al·lots dels quals no es destrien les fesomies. Ben bé podria ser jo un d’ells. Barquejàvem molt, a l’estiu. En el moll n’hi havia uns quants, de bots, que es feien servir bàsicament per arribar fins als vivers de llagostes que s’hi trobaven fondejats durant l’estiu. Els vivers eren una mena de gàbies fetes de llistons prims, que deixaven passar l’aigua i que quedaven submergits fins a la cara superior. Allà romanien les llagostes fins que es treien per al seu consum. S’hi duien amb el bot i amb el bot s’anaven a treure quan calia, i també amb el bot s’hi feia una ullada un parell de vegades cada dia per veure si hi havia qualque peça tocada o, cosa pitjor, per si algun pop s’hi havia escolat. Per a aquestes inspeccions hom disposava d’una mena d’ullerassa de fusta amb un vidre al cul, que permetia mirar cap al fons de la mar i que nosaltres anomenàvem, simplement, es vidre. Però amb el bot també s’anava per darrere el moll, a fer ranxo de peix de prémer, o a pescar cigales, de nit, i amb el bot els al·lots fèiem voltes d’una platgeta a l’altra, abrandats cadells de mariner com ens sentíem. A la família en teníem un i pel moll em deien es patró des bot negre, perquè d’aquest color era aquell esquif nostre. Aquell apel·latiu venia carregat d’una sornegueria que jo aleshores era incapaç de detectar.

Torn a mirar la postal i el bot roman encara allà, immòbil. Els al·lots es veuen enjogassats, dins un temps detingut en aquell instant precís, amb el sol batent amb verticalitat damunt la platgeta. Podria ser una imatge de 1957, de 1958 o de 1959, tant se val, perquè, en certa manera, la vida real d’aquelles dates sembla que no volia avançar, un estiu ben igual que l’anterior, en un entorn decidit a no canviar de fesomia. Vist on hem arribat en aquest segle xxi dels nostres pecats, ben bé podria referir-me als personatges d’aquella postal com als beatus ille horacians, afortunats aquells que, lluny del tràfec de la civilització i aliens als afers de la política, deixaven que tota la salabror de la mar impregnàs la seva pell i que la més innocent joia de viure endolcís el seu esperit".
(pàgina 95-96 del llibre)