Capdepera, 7.445 residències per a 12.158 residents.


L’article 47 de la Constitució del 78 diu: «Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.
La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.»

L'habitatge és un dret bàsic. Aquest article, com d’altres, mai s’ha acabat de complir. Tots aquells que visquérem la bimbolla immobiliària del 2008 i següents, ja varem comprovar que les lleis poc ajuden a la convivència, a la cohesió social i, sobretot, als més desfavorits. En definitiva, que les lleis estan fetes pels rics i per afavorir als rics.

De bades són les reflexions, estudis o denúncies. Ja sia per la pandèmia, per a invertir en valors segurs, per a una segona residència o jubilació o per la reconversió en vivendes turístiques d’alta rotació, avui ens trobam, a les Illes i a Capdepera, davant un altra increment desmesurat de preus. N’hi ha que cerquen les causes a la concentració de sòl en mans de grans promotors. El cert és que «...s’està dient a la gent jove que surti del poble perquè aquí no trobarà obra nova a un preu raonable» com diu una agent immobiliària de reconegut prestigi a Capdepera.

Tothom apunta a la lentitud de l’administració com a un dels grans problemes del sector.

A Capdepera hi ha 7.445 immobles residencials (habitatges), segons les dades de l’IBestat, l’increment de preus més fort tengué lloc l’any 2014, com podeu veure a les gràfiques.

Més dades, a les Illes el 35,5% de la població viu de lloguer (INE Enquesta de Condicions de Vida 2019). A més de ser una de les comunitats autònomes on més població resideix en règim de lloguer, 400.376 persones, els inquilins balears són també els que dediquen un alt percentatge dels seus ingressos al pagament d'aquesta renda: 41 de cada cent assigna més del 30% de les seves retribucions personals al lloguer, un esforç sens dubte excessiu que supera el màxim raonable, segons criteris de solvència i capacitat de pagament.

Una recent enquesta de Quaderns Gadeso afirma que, malgrat la millora que està experimentant l'economia, els ciutadans de les Illes contemplam l'accés a l'habitatge com el segon gran problema, generant escepticisme i preocupació. Segons aquesta enquesta, al 44,3% els preocupa l'accés a l'habitatge, tenint per davant solament la inestabilitat laboral, que preocupa el 64,2% dels illencs.

Alguns hotelers ja preveuen que, aviat, hauran d’oferir «lloc on dormir» als seus treballadors. Com als anys 60. Però a Eivissa la situació és pitjor i tampoc s’hi posa remei.

Quan perilla l'accés a un dret bàsic i esdevé un bé de luxe inabastable per a la immensa majoria dels ciutadans, les administracions han d'intervenir per regular-ho i abastar-ho. Sembla tan lògic que pareix beneit dir-ho, però no passa... llavors, quin sentit tenen les administracions públiques? 

No podem esperar que a la gent que la feim fora de casa seva ho faci en silenci, sense remugar ni manifestar el seu desacord. Uns ho faran amb manifestacions, en altres casos ho pagarà el mobiliari urbà i d'altres ocuparan habitatges buits.

Som a un carreró sense sortida? El tema és damunt la taula.