Imprimeix
Categoria: Portalet
Vist: 366

 




ARA VA DE BO!

QUE DE BO VA!



El menys que es pot dir del nacionalisme és que n’hi a tants com nacionalistes i, per tant, qualsevol aproximació serà parcial, incompleta i denunciada pels nacionalistes.

A partir de la Revolució burgesa, el nacionalisme va del bracet de l’Estat heretat de les monarquies absolutes, i a partir d’aquí pensar el nacionalisme com a moviment desvinculat de les lluites de poder és estar en l’amor de les tres taronges. El nacionalisme és un invent burgès per  a trastocar les estructures de la societat feudal amb la finalitat de crear mercats nacionals, necessaris per al desenvolupament de l’economia capitalista: unitat de peses i mesures (quilo, litre, metre), una sola moneda, una sola llengua, unificació de codis judicials (codi napoleònic), abolició de fronteres interiors, etc. És l’estat-nació liberal en marxa.

 

I, al mateix temps, la nació és el gran mite burgès de la fraternitat pàtria creadora de comunitat, que substitueix les creences feudal-religioses en decadència. Esperonat per intel·lectuals i governs liberals (aparició dels primers exèrcits de buròcrates al servei de la nació, exèrcit nacional amb lleves obligatòries, escolarització obligatòria en una sola llengua, la història com a «història nacional» amb els seus herois nacionals, literatura nacional, músiques nacionals..., una bandera, un himne) es converteix en hegemònic. I és que el nacionalisme no brota espontàniament com els bolets, sinó que s’ha de sembrar, regar, adobar, podar i mimar perquè floreixi. Per a l’austre-marxista Otto Bauer, la nació és una «comunitat de destí» i, concretant, per a José Antonio Primo de Rivera, Espanya és «una unidad de destino en lo universal».

Tenim la nació que dota de sentit de pertinença i relliga una imposició biològica comuna als mamífers i que equilibra la psique dels homes de les societats modernes que pateixen l’atomització, l’individualisme i l’anomia consubstancials al capitalisme.

I tenim l’Estat, un aparell fabulós en el si del qual es desenvolupen les lluites de poder, que ens obliga i imposa conductes a través d'òrgans repressors: a complir amb el codi mercantil, a pagar imposts, a circular per la dreta, a vacunar-nos, a conèixer la cantant de torn del festival d'Eurovisió, a acatar les sentències dels seus tribunals... I també aparell garantista de les llibertats dels súbdits, ens defensa dels enemics i darrerament ens aixopluga, amb el que es coneix com a estat del benestar, de penúries econòmiques. Estat i nació són indestriables.

L’auge del nacionalisme actual tendria a veure amb l'enèsima revolució del capitalisme (mutació tecnològica, crisi de l’Estat benefactor, transformació de l’economia, desestructuració de les classes socials, etc.) que provoca incertesa, desassossec, angúnia i finalment por a uns individus als quals les institucions dels Estats democràtics han deixat orfes d’un relat intel·ligible i d’esperança en el futur (de fet, el neoliberalisme nega l’existència de la societat i únicament tracta amb individus aïllats).

A Anglaterra, el nacionalisme promet tornar a la gloriosa època de l’Imperi via brexit. Els Estats Units queden encisats per Trump, que promet una Amèrica per als americans. A Finlàndia apareixen els «Vertaders finlandesos». I així successivament. Cada comunitat ha agafat el que te més a mà.

A Catalunya, el malestar s’ha exorcitzat amb l’independentisme i ha sorgit com a reacció el nacional-espanyolisme, que copa l’agenda política. És el «momentum» dels demagogs que encarnen, des de distintes sensibilitats, la ràbia, el desconcert i la indignació de milions d’electors.

A les properes eleccions, així ho indiquen els analistes i les enquestes, a l’hora d’elegir papereta primarà el sistema límbic per sobre del prosencèfal, per la qual cosa la jornada de reflexió és un «xiste». Òbviament, aquests vots no col·laboren al restabliment de l'harmonia social.

Però com que viure en constant tensió i sobresalt, tot i les injeccions d’adrenalina subministrades pels medis d’informació de masses i les xarxes informàtiques, cansa i esgota i, a més, com que tanta excitació no es compadeix amb uns bons comptes de resultats, és d’esperar que l’agitprop nacionalista manqui i una certa racionalitat s’imposi (l’editorialista no sap si el que acaba d’expressar és un desig o es fonamenta en el coneixement de la realitat).

 

Que Déu ens agafi confessats!