Imprimeix
Categoria: Portalet
Vist: 364

La confusió nacional












La confusió nacional és el títol d'un llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carles III de Madrid; una reflexió sobre la democràcia espanyola enmig de la crisi catalana, una crisi que així com es va desenvolupant qüestiona més i més els fonaments polítics de la nostra societat.

Sánchez-Cuenca arriba a la següent conclusió: El fallo de la democracia ha sido "sistémico". Así ha fallado el Tribunal Constitucional, que en su sentencia de 2010 y en otras posteriores ha demostrado una gran cerrazón en todo lo relativo a reconocimiento nacional y soberanias compartidas. Ha fallado el sistema judicial, que ha adoptado un activismo intransigente, reduciendo un conflicto constitucional a un asunto penal e interfiriendo gravemente en el proceso político y electoral. Ha fallado también la propia monarquia que desempeñó un papel parcial, al servicio de los intereses del Gobierno de la derecha. Han fallado los grandes medios de comunicación, que desplegaron una campaña muy agresiva de afirmación nacionalista española. Y ha fallado finalmente una parte importante de la ciutadania, que se ha situado en posiciones intolerantes.

La degradació de la política nacional és progressiva i imparable; a hores d'ara crea urticació i rebuig. Per això cal una reflexió i estendre la mirada fora del territori nacional.

Una nació és una construcció política de llarg recorregut, necessita temps per a formar-se; Rajoy deia que Espanya és la nació más antiga d'Europa i, si fos així, podríem dir del món. El sentiment nacional s'activa quan els habitants d'un territori prenen consciència que comparteixen uns bens i uns valors fonamentals per a la seva supervivència: un territori, una llengua, unes tradicions, unes creences, uns interessos o la simple necessitat de conviure.

La idea de nació es perd en el temps; la gent s'identificava amb alguns dels valors esmentats però no en treia conclusions polítiques. El concepte de nació apareix com a subjecte polític, és a dir, com a agent mobilitzador i transformador de la societat, amb la Declaració de Drets Humans feta pels revolucionaris francesos a l'any 1789. El naixement de la consciència nacional representa un gran pas endavant en la història de la Humanitat; significa rompre amb la submissió inapel·lable a una altra persona per qüestions de parentiu, de tradició social, econòmiques o de poder. Mario Vargas Llosa, premi Nòbel de Literatura, demostra una gran ignorància històrica quan argumenta que allò que pretenen els catalans és tornar a la convivència tribal; defensar una nació pròpia és una demostració de modernitat i, sobretot, de futur.

Allò que ha esperonat el sentiment nacional són els grans esdeveniments històrics produïts a partir de la Revolució Francesa. El Procés català es pot catalogar com a gran esdeveniment polític nacional; allò que cal desitjar és que els demòcrates, aquells que creuen en una societat lliure i respectuosa, en treguin profit i els serveixi per a madurar políticament i socialment, superant les lluites tribals a què ens aboquen les estratègies polítiques actuals.

El sentiment nacional sorgeix a Espanya amb la invasió del país per les tropes napoleòniques a l'any 1808. Aquell esdeveniment trasbalsà la societat, creant una ràbia i una por que foren canalitzades per nombroses Juntes de Seguretat; aquestes, reunides a Càdis, promulgaren la primera Constitució espanyola a l'any 1812.

El sentiment nacional significa una presa de consciència que ha estat utilitzada per a fomentar un moviment polític alliberador; alguns exemples: en el cas de França, per a derrotar la Monarquia Absoluta, i a Espanya o Itàlia, per a rebel·lar-se contra unes tropes invasores. Aquest sentiment de pertinença a una nació cohesiona i dona sentit a una societat organitzada políticament; per això, totes les nacions tenen la seva Diada Nacional, fomentant i enfortint aquest sentiment.

En aquesta qüestió, Espanya també és diferent. Amb la crisi catalana hem constatat que som incapaços de generar una consciència nacional pròpia, inclusiva, lliure i democràtica. El conflicte nacional que patim és inconcebible per a un demòcrata; no pot ser que els polítics nacionals, en la seva campanya electoral, obviïn el patiment que generen les seves propostes i oblits en aquells que pateixen persecució política o abandó econòmic i social, i que s'oblidin de parlar dels recursos i energies que es perden per l'enfrontament entre territoris o per la corrupció generada des del poder, per la paràlisi política i parlamentària que provoca i fan la nació gairebé ingovernable. Tot això ens empobreix internament i externament.

El concepte de nació no pot estar en joc per interessos partidistes. El nacionalisme, defensar i treballar per la nació a la qual pertanys, no és una ideologia com pot ser el liberalisme o el socialisme, que defensen interessos partidistes; el nacionalisme és un moviment polític transversal que afecta tant a la dreta com a l'esquerra, és una concepció política semblant al feminisme o a l'ecologisme. Una bandera és un símbol nacional i no pot ser utilitzada per atacar els adversaris polítics, ni es pot emprar la Constitució per dividir la nació i els ciutadans en bons i dolents; actuar d'aquesta manera implica esmicolar el sentit de nació, allò que ens cohesiona; per això hem de concloure que la nació espanyola és més una quimera que una realitat.