Imprimeix
Categoria: Esports
Vist: 480

Escolar 2 – Montaura 0


Benvinguts siau estimats tots quan sou!

Crec, en primer lloc i abans d'entrar amb olivetes –com diu l'estimat Cabalgante–, que n'és de justícia agrair a tots els soferts lectors de Cap Vermell la bona acollida que ha tingut la crònica de la setmana passada – jo no m'ho pensava mai–. Dir-vos que no us preocupeu per mi, perquè ja he pogut sopar i he begut cervesetes a balquena –la meva panxa... parla per ella mateixa–.

Anem passa a passa! Començarem amb el partit que avui s'ha disputat al ben cuidat i formós Figueral, mancat tot ell, de figues i figueres.

Primera victòria de l'era Ramis (pare i fill). Victòria treballada i del tot merescuda. Hem de dir que el Montaura ens ha agradat molt. Molt més que l'Athlètic Huialfàs. Un equip amb ofici, que toca molt bé la pilota, ben situat a dintre del camp i amb un important empaquetatge. Malgrat tenir a dos jugadors titulars expulsats ha posat les coses molt costeroses a un Escolar que avui ha estat incommensurable. El Montaura ha notat i patit en carn pròpia les grans dimensions del nostre estadi.



L'alineació d'avui: Alexis porteria; Torres i Javi Pérez als laterals; Sant Miquel Martí i Franco com a centrals: pivots defensius en Joan Sard i en Javi Maya; han ocupat les bandes Omar i Xavi Granados; la mitja punta per en Luis Maya i la gran novetat de l'encontre, la reaparició de «l'amo» de la davantera; de l'incombustible destructor i cuirassat «cavallet de bastos»: Tonieeet Serapiiiooo! A la banqueta Alex Niño que ha sortit per en Luis Maya; Joselito Ares que ha substituït a un entregat Serapio que ja li pujaven els bessons ben a prop de les orelles; el coratjós i voluntariós Edu Flaquer que, malgrat les molèsties musculars que el persegueixen, ha estat escalfant una bona estona. Finalment i encertadament s'ha estimat més no forçar la màquina i ha quedat a la banqueta per importants i millors ocasions. Ivan Campo, que quan anava a sortir, l'àrbitre del partit ha xiulat el final de la contesa. Des del nostre modest punt de vista, no coincidim amb el bon entrenador de l'Escolar, pel que fa als canvis avui realitzats. Suposam que amb una banqueta de «circumstancies» ha hagut de llegir i mesurar amb molt de seny els canvis a realitzar.

Avui s'han enfrontat dos sistemes de joc ben diferents. El ja acostumat pels verds 1-4-2-3-1 i l'1-4-4-2 dels negres del Montaura –anaven vestits de negres els jugadors inquers de Mancor de la Vall. No és cap insult xenòfob–. El partit ha començat amb un continu estira-i-arronsa que feblement, i a les primeries, es decantava del costat dels inquilins de la Vall. Han posat de manifest la seva qualitat tècnica i tàctica i exercien una pressió sobre la nostra retxa defensiva que dificultava la nostra sortida de pilota i enllaçar jugada amb els pivots i canalitzadors del joc. El seu número 24, molt espavilat, durant la primera part ha estat un insofrible mal de queixal. De fet, al minut 15, ha disposat d'una franca ocasió per marcar gol. Tenint l'avantatge i la porteria buida per ell, esburbat del tot, relliscant ha estavellat el cuiro al pal dret de n'Alexis. Quin ensurt!



Aquest mateix jugador, molt torero, ha tingut unes quantes de fregades amb els nostres defenses. Ha estat Sant Miquel Martí que l'ha posat, merescudament, al seu lloc. Una jugada farcida de veterania, protagonitzada per Martí, ha acabat amb una targeta groga per l'exquisit jugador del Montaura. A partir d'aquest llanci el número 24 ha acabat el seu argument futbolístic passant del lideratge a un complet ostracisme.
Avui hem notat més profunditat i més ruptura. Els nostres laterals Pérez i Torres s'han prodigat amb un atacat mancat d'ajudes. Les nostres dues bandes, sobretot Omar, no ha entès en cap moment el caire ofensiu d'en Torres. No ha sabut acompanyar el joc amb atac del nostre lateral i tampoc ha fet ajudes amb defensa. Temps al temps... quan aquest nou jugador conegui millor als seus companys esperam una millor versió d'aquest jovenet. Dins aquesta primera part, no crec que sigui mereixedora de destacar, cap jugada amb perill per part dels nostres al·lots que s'han desferrat una gran primera part.

A la segona part, s'ha vist a un Escolar més ambiciós. Els Maties boy's han realitzat una pressió força efectiva sobre la seva línia de mitjos. Aquesta pressió no l'hem pogut detectar a la primera part. Les dimensions del nostre rectangle de joc ha començat a passar factura al Montaura i molt prest les seves diferents línies han perdut l'equilibri que tan bon resultat li havia dat fins a aquells moments. Al minut 70 del partit i en una treta de falta, un jugador dels negres ha estavellat l'esfèrica al travesser d'Alexis. En una bona jugada, en Serapio, ha fet una vaselina sobre la sortida del porter que no ha entrat a gol per molt poquet. En Joan Sard també ha disposat d'una bona ocasió quan des de fora l'àrea gran rival ha pegat una fortíssima sabatada que no ha entrat per molt poquet. En Torres també ha fet la seva jugada acabada amb una perillosa passada de la mort que cap company ha pogut aprofitar. L'Escolar estava crescut i ha sigut, tot seguit, a una gran galopada del «galg» Serapio per la banda esquerra que, entrant fora permís a dins l'àrea gran, regatejant al seu oponent, que mig marejat ha perdut el nord i ha tomat al supersònic «cavallet de bastos». L'àrbitre ha xiulat, merescudament, la pena màxima, la qual, de forma magistral ha sigut convertida pel mateix Serapio. Jugadassa i golarro!



El Montaura ha tingut els seus quinze minuts de glòria. Encaixat l'u a zero ha estirades posicions, i cap a dalt s'ha dit, que hi manca gent. L'Escolar ho ha passat de metro repel·lint, una vegada rere l'altra, els furibunds atacs dels negres –que sona malament això... de negres– El mur defensiu propietat d'en Maties Ramis avui ha estat granític, expeditiu i fora cap mena de fissura. Comandats per la guineu d' Es Figueral, Martí, s'han desferrat un partit, que ni en les més solemnes ocasions hem pogut gaudir d'aquesta solidesa. Molt bé tota la defensa verda-i-blanca!


2-0

Faltarien uns deu minuts per acabar aquest igualat matx, quan l'àrbitre ha tingut a bé xiular una merescuda falta. Aquesta s'ha situat centrada en la porteria i a la meitat del mig del camp del Montaura. Qui l'havia d'executar aquesta falta? Doncs, ho ha fet, el botxí del Figueral, Javi Maya, que l'ha arriat un potent cacauet a la pobra pilota, col·locant-la, mil·limètricament, per l'angle dret de la porteria rival que ha llevat les «okupes» teranyines allà, fa anys, acomodades. Quin obús... això ha sigut un míssil terra-aire d'aquests israelians! El dos a zero ha fet esclatar de goig a tot l'equip, banqueta inclosa, que han celebrat aquest gran gol amb molta d'efusivitat i afecte. Ens alegrem molt per l'incombustible i carismàtic Javi Maya! De veritat... s'ho mereix! La graderia ha esclatat amb aplaudiments retent un merescut, sorollós i llarg homenatge, al singular número vuit gabellí. El partit, dat i beneït, no ha donat més de si. L'àrbitre, que ha estat una mica garrepa a l'hora de xiular qualque altre penalt, ha donat per acabat aquest partit.

Gran i seriós partit el presenciat aquest horabaixa per les contrades del Figueral. A més dels defenses volen destacar la gran tasca acomplida per en Joan Sard que ha estat fabulós. La silenciosa estratègia, però igual de brillant i meritòria, d'en Javi Maya que partit rere partit es va superant. D'en Serapio no podem dir res més que ja no hàgim dit: és «l'amo»! Destacar així com es mereix la bona feina per la dupla dels Ramis. Cada setmana aquest equip millora. Hi ha una bona mà des de la banqueta que ho fa possible.

La setmana que ve visitarem el complicat camp del Constància B. Esperam, per aquest difícil partit, recuperar a l'incansable i lesionat Edu Flaquer i al fins ara absent Toni Miquel Fajardo. Estaria bé rapinyar qualque puntet al totpoderós Constància... tant de bo sigui així. Que ho puguem veure i que ho puguem contar!




Passant al tema institucional i per acabar la síndria encetada podem dir, que aquesta setmana les aigües de la planta noble del Figueral han baixat força arrossegadores, tèrboles i enrabiades. Però molt... Déu meu quin cacau que ha esdevingut! Com ja vaig preveure i predir, la crònica de la setmana passada ha aixecat una bona polseguera –jo no esperava tot aquest rebombori, però ja que hi som...–. El meu embogit deliri, dins del fragor de la batalla, ha fet que em caiguin hòsties com a palanganes de per totes parts. El president de l'Escolar amb l'entrellat ja narrat, s'ha sentit ofès i ferit al més endins del seu amor propi –no era la meva intenció ferir a ningú... i mirau que tenc mala punteria–. Durant tota la setmana les orelles m'han xiulat per un destralejar i menyspreu continuu de cap a la meva «estilitzada» persona.

Però bé... que hem de fer? El que està pel mig sempre, vulgui o no vulgui o faci bé o ho faci malament, està exposat a rebre. I, com no podia ser d'altra manera, accept amb molta d'esportivitat i fora rancúnia totes aquestes granotes verdes amb forma d'improperis que m'he hagut d'engolir. Sempre he sigut un gran encaixador de tota mena de mastegots, i dic sempre, perquè sempre he estat, despitrellat, pel mig. Quan no he volgut rebre més, he partit, tot dret, de cap a cotxeres! Sobre això, jo sempre ho he tengut molt clar. El que no sé, és si tothom, ho té tan clar com jo.

Molt amistosament i, a petició seva, vaig mantenir una reunió amb el president de l'Escolar. Tot per tractar i pactar una mena de rectificació a l'escrit publicat. Per la meva banda no hi ha res a rectificar, però sí que intentaré donar veu i plasmar l'opinió del senyor Vega, president electe de l'Escolar, sobre tot aquest entremaliat futboler.

Malgrat l'educació i la fraternitat de la reunió, fou quan em manifestà, enutjós i fora pèls a la llengua la seva total disconformitat i el més enèrgic rebuig de cap a la crònica publicada la setmana passada. Dins aquesta reunió, el Sr. Vega, em va desmanegar, un per un, tots els meus retrets esgrimits al susdit article, defensant, a capa i espasa, la gestió realitzada per la seva junta directiva –així com ha de ser–.

El primer envit fou referent a que només es cuiden del cobrament de les tanques publicitàries. M'explicà dolgut, que no els quedava d'altre que fer-ho d'aquesta manera. Explicà que havien rebut de la directiva anterior un saldo zero al compte corrent de l'entitat; zero deutes i zero romanent. També es va deixar d'ingressar l'aportació econòmica per part de l'empresa que va esponsoritzar l'equipació la temporada passada. Entre fitxes, mutualitats i altres conceptes el primer equip ha consumit uns vint mil euros. A causa de la gran quantitat d'al·lots amb l'edat Juvenil i Cadet i, amb la intenció de no deixar a ningú a l'estaqueta, s'ha decidit fer un Juvenil B. Per tant més despeses. S'han hagut d'inscriure a la federació tots els equips de futbol base, amb el gran «handicap», que l'Escolar és l'equip amb les quotes més baixes de tota la comarca (tres-cents euros per nin), i amb una sèrie d'excepcions que ajuden i subvencionen a les famílies en dificultats econòmiques i amb més d'un nin inscrit. Aquestes ajudes impliquen no poder cobrar la totalitat de les quotes al contat. Fer-ho a terminis desequilibra encara més el balanç d'entrades i sortides. Se n'han pogut sortir de tot aquest entremaliat econòmic gràcies a la subvenció municipal (36.000 €) que anualment aporta l'Ajuntament, i gràcies, a la bona col·laboració d'aficionats i d'empreses. Es queixà amargament de la falta d'ingressos extres per la paradeta del mercat medieval i del bar de les festes de Sant Bartomeu. Jo li vaig incidir amb la importància de tenir un pressupost exhaustiu i real a l'hora de quadrar entrades i sortides –diu... que ja el tenen–.

Referent als jugadors, ell em jurà i perjurà, que han tocat i parlat amb tots els jugadors amb possibilitats i factibles de ser fitxats. Per convèncer a n'Edu Flaquer parlaren dues vegades amb ell i, fins i tot, una vegada amb el seu pare. Li vaig recordar que foren els mateixos jugadors i companys seus el qui l'engrescaren per tornar. Referent a Miki Ruedas em digué que: es reuniren a l'Orient amb ell fora aconseguir cap resultat positiu –però tengueren a bé premiar la seva negativa donant-li un equip per entrenar–. Referent a l'anada amb catorze jugadors a jugar el partit de Sa Pobla va tirar d'hemeroteca, enumerant les vegades que l'equip, amb temporades anteriors, ha patit aquestes mateixes circumstàncies, posant en marxa el ventilador –merda per tot–. Pel tema de la maleïda «bombolla» de la Covid-19 no es poden convocar a juvenils, fora por, de què aquests convocats hagin de fer tota la temporada amb el primer equip.



Sobre l'assistència o no assistència de directius als partits –per jo, la part més trista i dolorosa de tot aquest estira-i-arronsa–, m'explicà que justament dissabte és donar la «casualitat» que dels sis directius que són, tots tenien motius justificats per no poder fer el desplaçament – vés tu... quan hàgim de jugar a Calvià–. En Manolo va haver d'estar assistint amb els juvenils; en Mariano fa feina a les platges; en José Luis Triguero treballa a l'hoteleria; en Ruedas era a Manacor a veure jugar l'Artà perquè hi juga el seu fill; en Toni Sánchez Godoy per malaltia d'un familiar i, ell mateix, que va haver de quedar a casa seva per cuidar al seu nét que estava malalt. Ell és partidari i ferm defensor que tots els equips tenen el mateix dret a què els directius vagin a veure el seu partit. Tots fora excepció... –a veure si començam donant exemple amb el primer equip que és el vaixell insígnia de tota la institució–.

Del tema del comentari desafortunat de la retirada de l'equip, m'explicà contrariat: que aquell exabrupte que va dir no era per comentar-ho públicament i molt menys per escriure-ho. No entén com la meva persona es va atrevir a fer aquella canallada. Segons ell allò va ser un comentari puntual que va fer privadament i que, maliciosament, s'ha volgut treure de context. Ell n'és sabedor que, malgrat ser el president, no és qui per fer tal cosa. A partir d'ara anirà més alerta, mesurant els comentaris que fa i, sobretot, davant quina persona els fa.

Sobre el fisio em comentà que n'havien tocat a més de «trenta mil». Que ni tan sols han parlat de preu amb ells. Quan senten parlar de Capdepera es tanquen a la banda i no volen venir –quina mala premsa que tenim...!–. Que estan cercant i que seguiran fins a aconseguir-ho. Hi ha hagut jugadors que s'han lesionat durant aquesta pretemporada. La directiva els ha ofert pagar-los totes les despeses de les sessions de fisio que necessitin per tal de poder recuperar-se –tal volta, si abans són tractats per un fisio, evitaríem segons quin tipus de lesions–.

De la manca de delegat no em parlàrem... Però sí que em digué i em remarcà que no són mereixedors d'aquest tracte tan insultant com el rebut per la meva persona. Ells fan molta de feina; són al club fora ànim de cap lucre; ho fan perquè els hi agrada; tenen moltes de ganes de fer coses; han recuperat després de catorze anys el trofeu de Sant Bartomeu dins totes les categories. Volen implantar igualtat entre tots els equips, amb l'exemple, que l'any passat es «premià ostentosament» al primer equip per l'ascens conquerit i que als pobres infantils, també grans campions, ni tan sols reberen una esquifida hamburguesa del «burroquin» de torn. Demanà, arrufant a les celles, temps i un mínim de respecte per la feina, labor i gestió que aquesta directiva tan bé fa.

Vist allò que he vist i escoltat lo escoltat a mi em sembla tot molt bé. "Everything is magical and wonderful!" Però... que voleu que us digui senyores i senyors? Jo ja tenc una edat on el Paleolític en queda força lluny... Fa molt de temps que ja no en xup el dit –i mirau que m'agradava això de xuclar la teta– i que ja he deixat de viure, malauradament, a «Disneylandia». No em refio, ni tan sols, del que veig si abans no ho puc tocar amb les mans. Del que em conten no en crec de la missa la meitat. Visc dins un entredit costant, a una quarantena permanent i ja en tenc la xeremia plena de segons quines maleïdes incongruències. Tot és una gran dicotomia enverinada. Per no creure... ja ni tan sols crec en allò tan pueril que cantaven:
«¡Que buenos son los padres escolapios!;
¡que buenos son que nos llevan de excursión!».

Escoltada l'exposició del president de l'Escolar vull dir, sempre dins el respecte més absolut que mereix aquesta persona i el càrrec que ocupa –no en faltaria d'altra–, que no tenc per què creure-la, ni tampoc, perquè posar-la en dubte. No tenc per què anar a cercar que hi pugui haver de veritat amb tot allò explicat o el que hi pugui haver-hi o no de veritat? No és la meva intenció fer-ne un «culebrot veneçolà» de cinc mil capítols de totes aquestes xirimandangues futboleres ni erigir-me amb valedor d'esquizofrèniques causes perdudes. Hi ha coses molt més prioritàries que navegar per dins totes aquestes bandúrries desafinades. Allà ell... que amb el seu pa es faci les sopes!

A una empresa quan els seus empleats no assoleixen objectius ni els resultats esperats són directament acomiadats –així de cruel n'és la vida–. Hi ha tasques que són força inherents al càrrec que un ocupa i no val fer trampes al solitari per voltar el pal i rebutjar les responsabilitats i obligacions adquirides voluntàriament. Abans d'acceptar un càrrec o una feina en concret, convindria damnar-se, un mateix, reflexionant si sóc apte o no apte per desenvolupar les feines inherents d'aquest càrrec. Pensar si tenc el temps o les ganes necessàries per poder dedicar de forma altruista aquesta empresa. Si no sóc apte o no tinc temps per dedicar-me a tot aquest trull, directament, no hi he d'entrar.

A una entitat com l'Escolar que representa a tot un poble; repetesc... que representa a tot un poble: quan falten jugador s'ha n'han de trobar. Si falta un fisio se n'ha de trobar un. Si falta un delegat s'ha de trobar una persona competent que vulgui ser-ho. Si va amb el càrrec fer acte de presència als partits, o a on calgui, doncs, si va i s'ha acabat. Que no hi ha doblers, doncs, se'n cerquen fins a trobar-ne. I totes aquestes tasques explicades i moltes més no permeten cap dilació. S'han de fer, si o sí, per la via d'urgència.

Crec sincerament que aquesta directiva ho vol fer bé –és clar que ho crec–, però té un nivell d'exigència institucional inconcret; una visió del que és un club molt particular i uns coneixements de gestió qüestionables. Ens hem de deixar de xirimandangues d'una vegada i per totes. Ja no calen més evasives ni excuses i s'ha de pujar aquest nivell d'exigència. Uep... anau amb compte senyores i senyors, ningú diu que sigui bo de fer estar dins d'una directiva i no morir en l'intent. Hi ha una feinada, a escarada i sempre seguit, per fer. No hi ha dubte que se'ls ha d'ajudar. No... ningú diu que sigui gens fàcil aquesta tasca. Però tampoc, ningú i de la mateixa manera, et posa una pistola al cap perquè siguis directiu... No fotem faves!

Mentrestant la màquina s'acaba d'engreixar, cada un s'acomoda al seu lloc i tot comença a caminar així com toca brindarem per un dubitatiu: in dubio pro reo...(en cas de dubte, a favor del condemnat)

El que sàpiga nedar que nedi; el darrer que tanqui la porta i que apagui la llum abans d'anar-se'n a jeure –que és molt cara–. I com deia contundent el divertit i extravertit Josep Lluis Coll: i la pròxima setmana... hablaremos del gobierno!


Visca l'Escolar!



Biel Torres