És difícil viure a Cala Rajada i no sentir freqüentment la crítica popular a la brutor, la conducta incívica i la droga. Les fórmules per expressar aquesta queixa legítima i raonable són com aquestes o, al manco, molt paregudes: “Cala Rajada està molt bruta”, “hi ha molta mala educació” i “hi ha molta droga”. Això és, amb aquestes paraules o altres semblants, el que sent a dir des de la meva entrada de rector de les parròquies del municipi.

Aquesta situació deplorable també afecta a la Parròquia de Cala Rajada. El conjunt parroquial, particularment la plaça i la porxada de l’església, és també escenari particular d’aquest triangle degradant de la brutícia, l’incivisme i el consum i la venda de drogues. Posaré alguns exemples. D’una banda, tenim turistes que, sobretot en horari nocturn, creuen que el jardí i la porxada són un femer on llançar llaunes, botelles i altres obsequis, i un vàter per deixar-nos orí i deposicions. La seva generositat, tanmateix, no s’esgota fàcilment; per això ens regalen alguns vòmits a les voreres de la Parròquia.

D’altra banda, hi ha grups conformats per persones que viuen aquí. Són significativament conflictius. D’aquests hem hagut de suportar que llancin pedres al portal major de l’església; que entrin minuts abans d’una missa, moguin el mobiliari i molestin als feligresos; que embrutin plaça, escales i porxada; que faltin al respecte a membres de la comunitat amb insults i befes, sobretot a gent major; i també la presència de la droga. Un servidor ha parlat vàries vegades amb ells i el principal fruit d’aquests intents ha estat haver d’aguantar actituds agressives, burles, indiferències i altres “bondats”.

Davant aquesta tensa situació provocada per aquests grups autòctons, vaig decidir acudir a la Policia local, tot primer informant de la problemàtica a l’Ajuntament. He de dir que el tracte de la regidora de seguretat ciutadana, C. Corraliza, i de tots els membres del cos policial sempre és amable i cordial. Ara bé, amb llàstima també puc dir que Ajuntament i Policia no han donat cap tipus de solució, la qual cosa ha fet que em vegi obligat a demanar ajuda al Bisbat i optar per la seguretat privada a fi de garantir el respecte i la seguretat de tots, com també el tractament digne de la Parròquia i els seus espais. Aquesta és una primera passa de cara a trobar una solució definitiva, per evitar que la impunitat d’uns sigui el calvari d’altres.


Rebeu tots una cordial salutació,

Xisco Bernabeu, rector